La papallona sobreviu a la bomba atòmica

BarcelonaPoques òperes hi ha com Madama Butterfly que depenguin de manera tan decisiva de la intèrpret del rol protagonista: no debades Puccini la va convertir, amb no poques dosis de sadisme emocional, en l’epicentre d’una de les tragèdies més colpidores del repertori. Ermonela Jaho va carregar tot el pes de la funció, amb una Cio-Cio-San que deixava el cor empetitit. La soprano albanesa, de recursos en la franja lleugera (el greu era feble en comparació amb un terç superior projectat amb total llibertat), es va buidar en una encarnació rica en matisos, en colors, en detalls de fraseig que van seguir fil per randa l’evolució des de la (il·lusa) esperança fins a la més fosca de les desesperacions. Jaho, a més, va reaccionar amb prestesa perquè la pèrdua accidental del punyal suïcida no disminuís l’horror del final.

Bryan Hymel i Carlos Álvarez van coincidir en la inauguració de temporada de la Scala de Milà en un muntatge que tornava a la versió primigènia de l’òpera, on Pinkerton encara és més abominable. En l’edició estàndard emprada a Peralada, el tenor nord-americà no va defugir els aspectes més antipàtics indicats pel muntatge per al seu compatriota, i si el color, certament, no és llatí, l’emissió alta li facilita abordar els passatges aguts de forma demostrativa. Amb un cant franc i ple d’autoritat, Álvarez va ser un impecable Sharpless, visiblement afectat per la devastació que l’envolta a l’acte segon. Gemma Coma-Alabert va ser una Suzuki incisiva, més proactiva que d’habitud, mentre que cal subratllar també el Goro sinuós de Vicenç Esteve Madrid i un Carles Pachón que va treure profit de les poques frases de Yamadori. Llàstima que la direcció erràtica de Dan Ettinger esmicolés el discurs puccinià sense cap contrapartida ni en termes de tensió dramàtica (sovint curtcircuitada) ni d’hedonisme sonor. La tasca grisa de la Simfònica de Bilbao no hi va ajudar gaire, complementada per un cor del Liceu en mode prevacacional.

Nagasaki, abans i després

Joan Anton Rechi va aconseguir conjugar, a diferència del recent Trovatore liceista, un potent punt de partida dramatúrgic amb una acurada realització pràctica. Situar l’acció en el Nagasaki d’abans i després de la Segona Guerra Mundial suposa acceptar unes dosis extres d’implausibilitat: no sorprèn tant que Butterfly sobrevisqui a la bomba atòmica com que aquesta enamorada d’un enemic sobrevisqués durant el conflicte sota un règim gens angelical amb un fill mestís. Acceptada la premissa, aquesta afortunada coproducció entre Peralada i la Deutsche Oper am Rhein ofereix un bon grapat d’idees que reforcen l’impacte de l’obra.

Alfons Flores crea un espai monumental farcit de columnes, presidit per la bandera de les barres i estrelles, per al consolat nord-americà de l’acte primer -reduït a ruïna en els actes posteriors-, alhora que el vestuari de Mercè Paloma dona el to just d’època, sobretot en una glamurosa Kate Pinkerton. El més rellevant, tanmateix, és com, capa rere capa, tal com fa el tinent ianqui amb la seva nova esposa, Rechi despulla meticulosament l’ànima de la dissortada protagonista fins a mostrar-la en tota la seva fràgil nuesa. No és segur que, com pretenia, el director andorrà reïxi a transformar en col·lectiva la tragèdia individual, però és innegable que, amb Ermonela Jaho, pocs cops aquesta tragèdia haurà impactat tant.