Iréne Theorin salva a Peralada un muntatge anodí de ‘Turandot’

Peralada‘Turandot’ CASTELL DE PERALADA 6 D’AGOST

Una obra espectacular, Turandot, amb un dels directors, Mario Gas, que més alegries ha portat als estius de Peralada. La combinació semblava guanyadora per a la producció operística del 30è aniversari del festival, però, a l’hora de la veritat, el resultat global ha sigut (amb una excepció) per sota del que s’espera d’una efemèride d’aquest tipus.

Gas no sembla haver-se decidit per cap dels camins que la seva posada en escena apunta. D’una banda, tot i que a escala modesta, teníem l’evocació de la chinoiserie de rigor, amb el vestuari d’Antonio Belart i l’eficaç escenografia de Paco Azorín -un templet giratori, amb font inclosa a l’acte tercer- al servei d’una acció anodina inspirada en dotzenes de Turandots anteriors. De l’altra, el toc de crítica social, amb el poble vestit de gris maoista enfront del colorisme oriental de les classes dirigents, queda en mera anècdota, igual que la lectura metateatral que aporten els ministres, contemplant com a espectadors, amb binocles i programa en mà, l’escena de les endevinalles.

El toc suposadament distintiu que aporta Gas arriba quan el mateix director explica en off com Toscanini va aturar l’estrena de l’òpera després de la mort de Liù, el punt en què Puccini va deixar la partitura en morir. A continuació vam tenir el duo final amb Turandot i Calaf vestits de nit, però amb l’acció típica de sempre. ¿No hauria sigut més radical una lectura estàtica de concert? Posats a ser diferents, es podia, com Bieito a Nuremberg, acabar del tot la funció amb l’última nota de Puccini; optar pel final original d’Alfano, més extens, que Toscanini va rebutjar o, ja posats, pel final de Berio (estrenat a Amsterdam, no a Salzburg, com diu el programa). Si un festival no pot ser original, quina gràcia té?

Les limitacions del muntatge haurien sigut menys evidents si la versió musical hagués sigut més estimulant, fet que no es va produir, començant per la direcció esmorteïda de Giampaolo Bisanti al capdavant d’una solvent Simfònica del Liceu. El Coro Intermezzo és una singular franquícia de serveis vocals que compta amb cantaires d’aquí i d’allà, amb resultats aquest cop irregulars: bona potència, però so poc cohesionat.

El registre central de Roberto Aronica palesava certa fatiga compensada per l’empenta de l’agut, en una encarnació correcta i prou de Calaf. Maria Katzarava va ser una Liù de pianíssims poc dúctils, amb un cant propens al melodrama (com el Timur d’Andrea Mastroni) que només convencia a l’acte tercer. Els germans Manel i Vicenç Esteve i Francisco Vas van ser un impecable trio de ministres, els únics que van animar la funció fins a l’aparició del revulsiu definitiu: Iréne Theorin. La soprano sueca no es va limitar a fer un mer desplegament d’artilleria vocal, la seva va ser una encarnació plena de matisos que mostraven la feblesa interior de Turandot, culminant en un emotiu desgel. Theorin va ser l’excepció que sí que va estar a l’alçada de l’aniversari.